3/11/09

una història d'amor de fa uns quants anys...

Neguitosa, arribo a la classe, faig tard. Obro la porta i saludant tímidament sec al meu lloc. No és que tingui un lloc propi, però sempre sec allà. Els meus companys em miren burletes, de nou m’he adormit. De nou, m’he saltat les dues primeres classes, però ara no puc fallar, hi tinc massa interessos. He tingut sort, ell acaba d’arribar també i encara no han començat, tan sols ha tingut temps de treure els seus llibres de la maleta, aquella maleta sempre plena amb un munt de papers. A classe som pocs, ell se’n lamenta sovint i comenta que no fa gaire anys l’aula era plena de gent.

Un dia més comença la classe explicant-nos alguna peripècia que li ha succeït tot venint cap a la universitat. Trobo que potser no és gaire prudent conduint, però no seré jo qui li digui, segur que ja hi ha algú en la seva vida que l’adverteix, no ho sé, de fet no en sé res d’ell, però m’agrada. I és per això que arribo a les seves classes i és per això que hi arribo neguitosa. Em neguiteja saber què ens explicarà, com ho farà i si s’haurà fixat en mi. Entre els pocs que som, almenys haurà fet un cop d’ull. No fa gaire que ha començat el curs, però realment ens té a tots embadalits amb les seves converses, la seva capacitat de relacionar-ho tot amb tot. Li agrada parlar, això ja ho hem notat, i crec que a nosaltres ens agrada com parla. A mi també m’agrada. Me’l miro i de fet no és gaire agraciat físicament, però me’l torno a mirar i reconec que té un punt molt atractiu. Seran les ulleres, que el fan semblar més intel·lectual, serà aquesta manera descuidada de portar la camisa, oberta, mostrant la samarreta que duu a sota. El que no dubto gens és que l’olor que desprèn, dolça, però no pas embafadora, m’atrau fervorosament. Només entrar per la porta ja se sent i em convida a seguir-lo escoltant, perquè el que realment em crida l’atenció és la seva manera de parlar, decidit i convençut, sincer i sense recances, parla de qualsevol cosa i jo me l’escolto. I mentre em fixo en tots aquests seus detalls, que són l’únic que puc conèixer d’ell, m’adono que m’agrada. Un dia ens diu que fa teatre i que és dramaturg i ens aconsella d’anar veure la seva última producció. Hi anem. I la trobem interessant, ens agrada. A la propera classe li diem que hem anat a veure-la , se n’alegra i la comenta amb nosaltres, després continua la classe amb aquell posat irònic i divertit, parla de poesia i la llegeix amb delit d’un dels llibres que duu a la cartera. Les paraules floten en l’aire i l’ambient acollidor que s’ha creat em transporta a imaginar la meva història d’amor amb ell.

1 comentari:

Marieta cistellera ha dit...

No ets l'única que mai a sentit admiració per algun profe ;) Jo en posaria un altre a la meva vida si no fos perquè està casat i amb fills i podria ser mon pare!! M'he recordat d'aquella escena d'Indiana Jones que quan fa classe hi ha una alumna que li fa ullets, i a les parpelles s'ha escrit "I love you", tot un clàssic. (mira-ho tot o només el minut 2:41)

http://www.youtube.com/watch?v=IE-CxKexf1E&feature=PlayList&p=8AA894EEEAE69CC8&index=16&playnext=2&playnext_from=PL

Albeta, petri-petició: renova més, deleita'ns amb aquests textos tan fàcils de llegir, tan pròxims a les nostres experiències i tan dolçament ensucrats! Ei...si pot ser!