23/3/08

Somnis

"La realidad nunca pregunta qué hacer con los sueños."

Y nosotros soñamos y soñamos y soñamos... Aunque sepamos que sólo son sueños y que la realidad va por otro camino, nos sumergimos en lo mas profundo de nuestro ser y descubrimos ilusiones que, en el fondo, son las que nos hacen vivir.
A veces, incluso, cavamos tan hondo que luego nos cuesta volver a salir y nos metemos el gran piño, pero repetimos y así de ostia en ostia vamos aprendiendo. Aprendemos a entender, aprendemos a soñar, aprendemos a VIVIR.
La realidad nos envuelve con su dureza mientras nosotros anhelamos ternura. Esto nos duele por dentro: lloramos, gritamos y damos pataletas; pero nos resignamos. Aceptamos que la vida es así e intentamos, de vez en cuando, subir a la parra para soñar un ratito.

28-03-2001



Vaig escriure aquest text fa 7 anys. I no sé perquè el vaig escriure en castellà, però sempre m'ha agradat molt i m'ha semblat que està ben escrit (i la modèstia ara ha marxat lluny!!).



Santa setmana de somnis...


Vora el mar i embriagada de la màgica llum del foc, he somiat...


La imaginació ha volat ben lluny, fins als horitzons irreals on descansen els vells i els bells anhels. Anhels que han retornat de la mà de l'avorriment i amb la intenció de trobar un forat per on escapolir-se, abandonar l'eteri i fer-se un lloc al món real, o fictici almenys. Els he escrit en format d'història. He reinventat aquella imatgeria del meu arrauxat cervell dels instants de tempesta i rebombori emocional. Són històries que brollen de l'inconscient més conscient del meu ésser, en un moment d'elevada taxa d'espiritualitat i profunda salvatgia emocional. I tota jo embriagada de la música que omple els racons d'un estat agònic i de l'escalfor d'un foc, que a voltes m'ha semblat l'infern.

Navegant en aquest mar estrany he abocat en un paper l'angoixa, el desig, la ràbia, la felicitat de la meva realitat actual, amanida d'invenció per no mostrar-me tant i no descobrir el meu secret, que és meu i per això me'l reservo.


P.S: Potser algun dia podré compartir-les, així ho espero...

8/3/07

per a totes les dones... perquè no "empal·lideixin sota l'ombra de la reflexió"

"Ser o no ser, aquest és el dilema:
és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d'una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d'adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I si dormint s'esborren tots els mals del cor
i els mil estigmes naturals heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?
Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l'obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d'aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.
Per què aguantem, si no, l'escarni d'aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l'amor burlat, la lentitud de la justícia,
l'orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? Qui arrossegaria
el pes d'aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d'alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?
I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l'ombra de la reflexió..."

(fragment extret de Hamlet de William Shakespeare)

2/3/07

Març, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot!

ACTOR O ESPECTADOR?

tu tries què vols... surts a escena i improvises una actuació, o et quedes assegut a la butaca i observes la vida des del marge?

jo he triat sovint l'espectació, volia aprendre'm el paper de memòria abans d'actuar... però hi ha coses que no es poden preparar. La vida ens sorprèn minut a minut i no vull seguir esperant, esperant... esperant què?
l'escenari és nostre, que s'obri el teló, l'espectacle ha de continuar!!!

s'ha acabat pensar!!!

jo trio arriscar...

22/2/07

una escena de teatre...

Em sembla que he trepitjat la pedra boja... cada cop que surto al carrer espero trobar-te i em sembla que et veig entre la gent, però no... és només la meva imaginació que juga amb mi!
I quan arribo a casa et penso i invento una escena per a nosaltres dos... una escena on em mires i et miro i així sento les pessigolles... però només és teatre!
I si avui et trobés pel carrer... voldria saber que em mires de veritat!!!

Ai la pedra boja!!

10/2/07

som-hi!

Els ametllers ja han començat a florir!!!

Ja es respira un aire nou...
S'acaba el fred, s'acaben els exàmens
i jo començaré a ser una persona nova!